Ja tinc una altre moment únic per afegir la meva col•lecció d’experiències glamouroses, junt a quan em vaig colar a la zona VIP del concert de Madonna a València, quan vaig conèixer al director de cinema Darren Aronofsky (Pi, Requiem por un sueño, The Fountain…) al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges o quan Morrissey em va llençar una pua de guitarra a Madrid: he tocat a Patrick Wolf!
Wolf és una mica com el Mozart de la música pop independent anglesa: amb 11 anys composava cançons amb instruments que ell fabricava, amb 14 tenia una banda i amb 18 es va gravar i auto-produir el seu primer disc, “Licantropy” aclamat i considerat per la crítica un dels millors de la present dècada, així com tots els seus successius àlbums, on ha barrejat amb una professionalitat magistral la electrònica, el folk celta, el glam, el rock i el pop més amanerat. I per postres al darrer àlbum, l’imprescindible “The Bachelor” es va produïr i distribuir completament al marge de la indústria musical, tan sols amb aportacions dels fans.
I ja em veieu a mi a primera fila de l’espectacle que aquest geni va oferir gratis a la barcelonina Plaça Reial, amb motiu de les festes de la Mercè, contemplant extasiat com l’infinit talent d’aquesta estrella és encara més incommensurable en directe i a dos metres de distància.
El millor dels concerts és, per a mi, que pots alliberar la vena més petarda, locaza, talifan i ultrafreak, comportant-te com una veritable pija teenager al seu primer concert dels Jona’s Brothers, sense que els teus amics s’avergonyeixin de tu! I com ja haureu intuït, els que em llegiu sovint, soc una persona de passions i odis molt intensos envers a les persones famoses que admiro/detesto.
Patrick va irrompre al escenari, vestit amb l’estrafolaria roba que el caracteritza, i va obrir foc amb la mística balada “Who will?”, per deixar anar, tot seguit, una apretada llista de superhits, ja que en el breu temps del show no donava temps a profunditzar en la seva intensa discografia.
Va tocar el violí amb “Damaris”, la guitarra acústica amb “The Libertine”, la elèctrica a “Hard Times”, el piano amb “The Magic Position” i fins i tot es va atrevir a versionar “Hyperballad” de Björk i el “Like a Virgin” (VIDEO AQUÍ) de Madonna, tot acompanyat amb una performance sublim pròpia d’una diva de Hollywood, maquilladíssim, tirant-se per terra, fent posturetes, canviant-se de roba i pentinat o llençant-se al públic amb la oda leather“Vulture”, moment el que les meves mans varen entrar en contacte amb la seva materialitat corporal, concretament amb el seu colze dret!
Touch me, touch me, touch me! I wanna be dirty!
Doncs, res, tan sols recomanar-vos que correu a Spotify o Emule per assaborir la seves orgiàstiques melodies, si es que teniu la poca vergonya de no haver-ho fet encara! Jo em quedo amb la frase que una noia del meu costat li va etzibar…
“PERÒ PATRICK… A TU QUI ET COMPRA LA ROBA???”
.
.
PD: Totes les fotos fetes i editades per mi. Els videos es corresponen a aquesta gira, encara que no al concert de Barcelona!
PPD: Del concert de Barna hi ha el video de quan es tira el públic, aquí
